El COPIB s’adhereix a l’escrit de la Coordinadora del Grup de Treball de Psicologia i Igualtat de Gènere del Consell General de COPS amb motiu del Dia Internacional de la Dona

Un any més, el proper 8 de març els informatius, els diaris, els carrers s'ompliran de missatges a favor de la igualtat de gènere. Sortiran dades i estudis que recordin la discriminació a la qual són sotmeses les dones. I s'honrarà la memòria (anònima, això sí) de totes les dones assassinades per les seves parelles, oferint el balanç d'aquesta terrible xacra que és la violència masclista i que roman com una constant, en la qual cadascuna de les víctimes emergeix a la llum pública dramàticament per després desdibuixar-se en un fang de xifres en el qual la seva història desapareix i passa a ser únicament una estadística. I, al mateix temps, el moviment postmasclista o neomasclista, sota una falsa bandera de la neutralitat, dirà que per a quan un ‘dia de l'home’, que també hi ha dones assassines, que el feminisme promou la desigualtat... Adoptarà un argumentari victimista i incongruent que seria inconcebible en qualsevol altra situació de discriminació, com la raça o la religió. El postmasclisme és un moviment que està cobrant visibilitat i que cerca confondre amb arguments demagògics, assegurant que la intenció del feminisme és atacar a l'home; encara que la intenció real és clara: que les coses es quedin com estan. Les polítiques d'igualtat tenen un únic objectiu: abordar les conseqüències d'una desigualtat estructural entre homes i dones sostinguda en el temps, justificada i normalitzada. I la rebel·lió postmasclista no cerca més que frenar l'avanç de la conquesta de drets per part de la dona, és a dir, mantenir el status quo de l'home. El desequilibri estructural entre homes i dones és un deute històric, és una herència rebuda que no podem assumir i asseure'ns a esperar que es mitigui gradualment pel seu compte amb el pas de generacions i generacions, perquè amb el temps perdut se’n van també vides que mereixen ser viscudes amb les mateixes oportunitats i, per descomptat, sense por. Mentre les dones segueixin sofrint una violència normalitzada, que es minimitzi i fins i tot es justifiqui o es negui; mentre la bretxa salarial existeixi; mentre el pes de les tasques de la llar recaigui sobre elles amb una doble jornada després de la laboral; mentre s'exploti sexualment i s'esclavitzin dones; mentre es violi o s'increpi sexualment a una al·lota…; mentre totes aquestes formes de violència -i moltes altres- existeixin, no podem permetre'ns no actuar per promoure la igualtat real entre homes i dones. Per això no és tolerable la neutralitat a l'hora de parlar d'equilibri entre tots dos gèneres. La demagògia del postmasclisme és intolerable, perquè es tracta d'una qüestió de justícia i dignitat. La violència contra les dones no és neutra, perquè s'està negant la submissió a la qual se sotmet a les dones per part del poder estructural, del patriarcat, i s'al·ludeix intencionadament a les rebregades i insignificants denúncies falses o a agressions de dones a les seves parelles, exposant a les dones com a manipuladores, mentideres i fins i tot assassines. Per descomptat que totes les violències són reprovables, però no podem barrejar-les per abordar la seva solució, perquè l'única cosa que s'aconsegueix és ignorar el seu origen i perllongar la seva existència. El postmasclisme cerca generar confusió de forma subtil, assegurant que les polítiques d'actuació positiva a favor de la igualtat són discriminatòries cap als homes i, en sembrar el dubte, es genera distància i passivitat per part de la societat i es desvia l'atenció. Aquesta neutralitat òbvia que les conseqüències de la desigualtat històrica estructural són de tal envergadura, que no es pot demanar tabula rasa. La desigualtat és una herència rebuda que arriba fins als nostres dies, una de les majors injustícies en la nostra societat perquè afecta directament a la meitat de la població i, en aquest sentit, és imprescindible que engeguem recursos i polítiques que afavoreixin un equilibri entre dones i homes. Aquesta presumpta neutralitat que qüestiona tals accions beneficia al patriarcat, a qui lluita per mantenir els seus privilegis. Ignorem i desmuntem aquest discurs políticament correcte, lluitem per la igualtat i un dia no seran necessaris els incentius ni les polítiques. Mª Rosa Álvarez Prada
Coordinadora
Grup de Treball de Psicologia i Igualtat de Gènere
Consell General de la Psicologia