Iraïs Seguí, psicòloga amb una àmplia trajectòria en l'àmbit clínic, educatiu i de la intervenció amb víctimes, pren el relleu d'Antònia Ramis al capdavant del Grup d'Intervenció Psicològica en Emergències i Catàstrofes del COPIB (GIPEC IB). Forma part de l'equip des de 2023 i compagina aquesta labor amb la pràctica clínica i la docència universitària en la UIB i la UOC. Amb motiu d'aquesta nova etapa, parlam amb ella sobre els reptes del Grup, la preparació davant situacions crítiques i la importància d'acostar el suport psicològic a les persones afectades per emergències i catàstrofes.
Després de més de tres dècades amb Antònia Ramis al capdavant del Grup, què suposa per a vostè assumir ara la seva coordinació? Ho viu principalment com una responsabilitat, com un repte, o com totes dues coses?
És una mescla de les coses. Evidentment, és un repte tant a nivell professional com personal, però també una gran responsabilitat que assumesc amb molta consciència i, sobretot, amb molt de respecte.
Assumesc la coordinació d'un grup amb una trajectòria molt consolidada i amb moltíssima feina darrere, per la qual cosa la meva prioritat és donar continuïtat a tot el que s'ha construït fins ara i, al mateix temps, contribuir al seu creixement i millora.
Antònia Ramis tanca una trajectòria molt dilatada al capdavant del Grup. Quins aspectes del seu treball i de la forma en què ha funcionat fins ara considera important mantenir?
Antònia ha estat i continuarà sent un referent per a cadascuna de les persones que integren el grup. Que ella mateixa em proposi com el seu relleu és, per a mi, un reconeixement en si mateix.
A més de liderar l'equip amb gran professionalitat, Antònia ha estat una coordinadora pròxima i humana, sempre present com a guia, i això, sens dubte, ha contribuït no només al bon funcionament del grup, sinó també a reforçar la seva cohesió.
Per això, entre el llegat que vull mantenir estan clarament aquesta cohesió, el rigor professional i aquesta manera d'exercir des de la humanitat que tant l'ha caracteritzat.
També tenc molt present a Javier Torres, degà del COPIB, que per a mi és un referent en aquest àmbit i una d'aquestes persones de les quals sempre es pot continuar aprenent. Saber que el tenc a prop, poder recórrer a la seva experiència i comptar amb el seu criteri, em dona també molta seguretat en aquesta nova etapa.
Es planteja introduir canvis o noves línies de treball en aquesta nova etapa? Hi ha algun aspecte que li agradaria impulsar especialment?
Pens que sempre continuarà sent necessari visibilitzar el nostre treball i aconseguir que nous sectors de la població coneguin el servei perquè pugui arribar cada vegada a més persones. No és una línia nova, perquè ja hi ha moltíssima feina feta en aquest sentit, per la qual cosa convé continuar avançant en aquest camí.
A més, m'agradaria continuar reforçant la formació i la preparació del grup, especialment acompanyant bé les noves incorporacions i generant espais que ens permetin continuar aprenent, entrenant i millorant juntes com a equip.
La intervenció psicològica en emergències i catàstrofes requereix una preparació específica i una capacitat de resposta en situacions molt diferents. Què creus que necessita actualment el Grup per a seguir preparat davant aquesta mena de circumstàncies?
El grup està en constant formació i així volem seguir. És especialment important parar esment a les noves incorporacions i dotar-les de les eines, la formació i l'acompanyament necessaris perquè puguin intervenir amb seguretat i, al mateix temps, cuidar-se.
Però la formació no acaba aquí. Continuarem amb la formació de tot el grup, ateses les necessitats que vagin sorgint, incorporant espais d'entrenament i simulació i procurant donar resposta a les inquietuds que les pròpies integrants ens vagin plantejant. En un àmbit com el nostre, estar preparades implica continuar aprenent i entrenant de manera constant.
Des de la seva experiència, quin paper exerceix actualment el psicòleg o la psicòloga d'emergències quan es produeix una situació crítica? Es coneix i s'entén prou quina és la seva funció?
Tenim un paper d'acompanyament en el primer impacte, però també de valoració de necessitats, contenció i suport en aquests primers moments d'una situació crítica. Treballam mà a mà amb els equips sanitaris, de rescat i de les forces i cossos de seguretat, i la nostra funció no és només acompanyar a les víctimes i als seus familiars, sinó també estar disponibles per a les pròpies persones intervinents quan, en un moment donat, poden necessitar suport psicològic.
Pens que cada vegada es coneix i s'entén millor quina és la nostra funció, però encara estam lluny d'on volem arribar. El nostre objectiu és que qualsevol persona exposada a una emergència o catàstrofe a les Illes Balears conegui aquest recurs especialitzat i sàpiga que pot recórrer a ell.
El servei està disponible les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any, precisament per a poder donar resposta quan es necessita. El nostre objectiu és que la població conegui de l'existència d'aquest recurs i que ningú hagi de transitar només, a nivell emocional, l'impacte d'una situació crítica.
Considera que la Psicologia d'emergències té encara marge per a guanyar reconeixement dins dels dispositius d'emergència i entre les pròpies administracions? Què seria necessari per a avançar en aquest sentit?
Sí, crec que encara hi ha molt de marge. És cert que la nostra labor es reconeix i que, quan intervenim en una emergència, la resta d'equips sol valorar molt la nostra presència i el nostre treball. Però encara hem d'aconseguir que es conegui més el servei i, sobretot, aconseguir que es compti amb la Psicologia d'emergències d’una manera cada vegada més automàtica dins dels propis dispositius i protocols d'actuació.
La nostra tasca no es limita a l'acompanyament en el moment de la crisi. Una intervenció adequada en aquests primers moments també pot tenir un important paper preventiu, ajudant a reduir l'impacte psicològic i a detectar aquelles situacions en les quals pot ser necessari un seguiment posterior. Avançar en aquesta integració és clau per a consolidar el nostre paper.
Les emergències poden afectar tant les persones directament implicades com a familiars, professionals dels serveis d'emergència o fins i tot a comunitats senceres. Quines particularitats té la intervenció psicològica en aquests contexts?
És una intervenció molt diferent de la qual estam acostumats a realitzar en consulta. Treballam en el moment i en el lloc de la crisi i, en aquests contexts, no hi ha temps per a anamnesis prèvies ni per a processos llargs de valoració.
Cal ser capaços d'actuar amb rapidesa, valorar què necessita cada persona en aquest moment, contenir, acompanyar en l'impacte i facilitar les primeres preses de decisions. A més, moltes vegades treballam no només amb les persones directament afectades, sinó també amb familiars, intervinents o grups amplis de població.
És un treball d'alt impacte que exigeix preparació, capacitat d'adaptació i unes eines diferents de les que podem utilitzar en altres contexts d'intervenció psicològica.
Quina importància tenen la formació i l'entrenament previ dels professionals que formen part d'un grup d'intervenció en emergències? Quines competències consideres especialment necessàries?
És essencial. Com et deia, parlam d'altres ritmes, altres objectius i altres eines. Moltes vegades estam treballant amb persones en estat de xoc, en situacions de negació, culpa o un estat de gran desorganització emocional, i això exigeix una preparació específica.
Entre les competències essencials destaquen la capacitat d'escolta, la contenció, la presa de decisions sota pressió, la flexibilitat, el treball en equip i la coordinació amb altres professionals. També necessitam saber adaptar-nos molt ràpid a contexts que poden canviar en qüestió de minuts.
I, al mateix temps, hem d'atendre les nostres pròpies necessitats i aprendre a detectar quan una intervenció també ens està afectant, perquè cuidar a l'equip és una part imprescindible per a poder oferir el millor acompanyament possible.
En els últims anys hem viscut situacions molt diferents —accidents, fenòmens meteorològics extrems, incendis, situacions amb múltiples afectats…—. Han canviat també les necessitats d'intervenció psicològica davant aquestes emergències?
Sí i no. És cert que els fenòmens meteorològics extrems i les situacions amb múltiples afectats estan cada vegada més presents, però, en essència, les necessitats psicològiques que trobam continuen sent molt similars.
El que canvia moltes vegades és la magnitud de la situació i, amb ella, la complexitat de la intervenció. No és el mateix treballar en un accident amb un nombre limitat de persones afectades que fer-ho en una emergència de gran escala, on entren en joc molts més professionals, recursos i nivells de coordinació.
En aquests casos, el traspàs d'informació, el coneixement dels protocols i el treball conjunt amb la resta dels equips es tornen encara més importants. Per això mantenim la formació i la participació en simulacres amb altres dispositius d'intervenció, per a millorar la coordinació i complementar la nostra actuació.
Si hagués d'assenyalar un objectiu prioritari per a aquesta nova etapa al capdavant del Grup d'Intervenció Psicològica en Emergències i Catàstrofes del COPIB, quin seria?
Sé que és un objectiu ambiciós, però, si n’haig de triar un, m'agradaria treballar per a aconseguir que qualsevol persona que travessi una situació crítica i necessiti suport psicològic pugui tenir accés a un membre del nostre equip.
Per a això hem de continuar visibilitzant el nostre treball, donant a conèixer i avançant en la nostra integració dins dels protocols i dispositius d'actuació. Hi ha molt de camí recorregut i encara molt per fer, però crec que tenim molt clar cap a on volem avançar.
